La pianista concluye la pieza y camina hasta la barra. Se sienta a su lado y pide un gintonic. El camarero, ceremonioso, lo prepara con gestos quirúrgicos y él sigue el trayecto del vaso hasta las manos de la pianista. Ahora lo entiende, a eso se debe la extraña impresión de imperfección que trasmiten sus melodías: le falta el meñique de la mano derecha. Eso le estimula. La pianista es una mujer muy guapa y su mutilación la empequeñece, la pone a su altura, como si su carencia la hiciese más vulnerable o más accesible. Continue reading
Cholo y la niña voladora
Por la calle pasean mujeres maduras de pelo mil veces teñido. Llevan faldas hasta las rodillas que dejan a la vista sus tibias arqueadas. Continue reading
General Lee
Aquell indesitjable va aparèixer pel camí que baixava del bosquet. Lliscava sobre dues rodes i feia sonar un timbre per provocar-lo. No tornaria a cometre el mateix error Continue reading
Aurora vuelve a buscarme
Es la hora de comer. Huelo la comida sin sal. Antes me daban de comer, ya no. Me acurruco, siento mi carne como si fuese esponja bajo las sábanas ásperas. Tengo frío, hace días que el sol que entra por la ventana no me calienta.
Me viene a la mente Aurora. ¡Cuánto la amé! Tanto como me dejó. Es extraño, desde que se marchó no había vuelto a pensar en ella, ni en lo que ocurrió, como si ni ella ni aquellos días hubiesen existido jamás Continue reading
Confins
Entra al seu minúscul cubicle sense gens de passió; sense ni encendre la llum. Només per completar una rutina. S’asseu a la seva butaca, al lloc de sempre, i allarga la mà per recollir el visor de records del terra on el va llençar la nit anterior, com tantes vegades. Durant uns instants es queda així, sense fer res. Com si ell també pogués connectar-se i desconnectar-se igual que el visor. Continue reading
Tard
L’apàtica veu enllaunada intentava vestir d’èmfasi l’anunci de la propera estació. Al vagó tothom l’escoltava sense dissimular la indiferència que els produïa. Només el Carles la rebia amb un endormiscat somriure de triomf. En tres anys que duia treballant a l’empresa del seu tiet, seria el primer dia que arribava a l’hora. «Encara em podré fotre un cafè i tot» va pensar. Continue reading
Ulls de vidre
—Bon dia, noi —diu, com cada dia, aquell bordegàs. I la incongruència del tracte amb la inexistent diferència d’edats és la nota més familiar de la salutació—. Puntual com sempre, eh?
L’Enric no fa cas de la proposta de diàleg. Els seus ulls llueixen unes bosses afamades de llit i la resta del seu cos els secunda lluint restes de son. Continue reading
El tren de mitjanit
El Daniel va sortir de la dutxa amb la tovallola per la cintura. El telèfon vibrava amb desesperació sobre la tauleta de nit. Va
L’home sense història
Passejava indiferent els meus dits per sobre el teclat sense prémer cap tecla com si assagés una melodia, una composició verge que encara necessités ser protegida de l’estúpida anàlisi exigent de la meva oïda amagant-se en els dominis de la eternament innocent imaginació. Continue reading
El árbol
Desde aquí veo la plaza. En el centro hay un árbol. Por lo que recuerdo de lo que aprendí en el colegio puede que sea un pino. A veces querría ser un árbol. Longevo. Por siempre inmóvil. Indiferente al dolor y a la soledad. Me gustaría ver como las cosas pasan a mi alrededor y que mi única preocupación fuese captar agua por mis raíces y hacer la función clorofílica. Continue reading
