L’home sense història

Passejava indiferent els meus dits per sobre el teclat sense prémer cap tecla com si assagés una melodia, una composició verge que encara necessités ser protegida de l’estúpida anàlisi exigent de la meva oïda amagant-se en els dominis de la eternament innocent imaginació. El cert, però, és que la meva ment era a milers de quilòmetres de distància dels meus dits, i la meva inspiració ni tant sols havia estat invocada; només estava perdent, en termes productius, una tarda en una actitud melancòlica improvisada.
Sabia que era adoptat. Ho havia sabut des que tenia coneixement de la capacitat de saber, que és el mateix que dir que tenia la sensació de saber-ho des de sempre. Mai m’havia importat. La meva família, la que m’havia criat, omplia les meves necessitats emocionals, i la meva fantasia omplia el buit d’informació respecte els meus avantpassats. No era home de mirar enrere. Ara ho volia fer i no en sabia.
Mirava un cursor inert en un monitor. Feia pampallugues. La nit anterior havia estat la llum que coronava la masia la que feia pampallugues i, amb la mort recent del pare, vaig ser jo qui va pujar a canviar-la. L’escala prohibida que duia al refugi d’aquell home tant protector i tant sever alhora, el camí vetat a l’infant que el feia accelerar el pols a cada incursió furtiva, l’espai negat a l’adolescent que li provocava onades d’indignació davant la injustícia de les normes no raonades, amb els anys, havia esdevingut un lloc indiferent. Les vaig pujar sense culpabilitat per primer cop, però sense sensació de guany.
Obrir la porta sí em va emocionar. Representava, per mi, un acte d’invasió territorial i vaig voler vestir-lo de respecte. Fou així que vaig romandre uns instants aturat al llindar de la porta, amb la ment en blanc que en el meu cas significa tenir-la farcida de pensaments que ballen sense mostrar-se prou clars per comprendre’ls. Després, amb passos lents, vaig entrar sense tocar res i quan em va semblar que la situació prenia un caire excessiu, vaig abandonar els protocols per dedicar-me a l’empresa que m’havia dut allí: obrir la trapa de les golfes i pujar a canviar la bombeta.
Les golfes eren tètriques, fosques, claustrofòbiques per la seva poca alçada i on pols i teranyines s’estimaven amb total impunitat. L’entrada estava situada prop de la paret del darrere de la masia i la llum era en una obertura a la paret frontal, per tant, en vaig haver de recórrer l’ample i se’m va passar pel cap anular aquell llum per no haver de repetir mai el viatge. En això ocupava la ment quan vaig arribar al llum. Davant meu, a terra, hi havia un gran sobre marró, i a sobre una nota. Vaig llegir la nota amb dificultat en la penombra, era del meu pare: «Fill meu, hem parlat poc d’aquest tema, i quan ho hem fet no he estat del tot sincer amb tu. Amb tot, tens dret a conèixer el que sé dels teus orígens, només et demano que no canviïs la forma d’estimar la teva mare. Ella tampoc coneix el contingut del sobre. Facis el que facis no oblidis que t’estimem».
La nit es va fer eterna i feixuga, els llençols volien escopir-me del llit i el meu cos es negava a abandonar-lo, conscient que fer-ho era una renuncia explicita a la possibilitat d’adormir-me ni que fos per accident. Al meu cap es repetien, una i altra vegada, les paraules escrites a la nota. Em turmentaven junt amb el desig de voler obrir un sobre del que no estava segur de voler-ne conèixer el contingut, com si els monstres que atemorien els antics marins a les nits amenacessin el meu passat. Així fou com vaig sortir a rebre el sol amb els ulls injectats en sang.
El sobre havia quedat al costat de l’ordinador i de les restes d’un poc equilibrat sopar, al meu informal despatx. De fet, el mas familiar, llegat d’altres temps en que les famílies eren més nombroses, era prou gran per permetre’m certes llibertats sense molestar ningú que fos massa amant de l’ordre. Amb el cafè fumejant a la mà, vaig anar a cercar-lo, però no el vaig trobar. Les restes del sopar i el sobre no hi eren i, després de buscar per tota la casa, vaig poder comprovar que la mare tampoc hi era.

Passejava els dits indiferents per sobre el teclat. Al meu costat hi tenia el sobre marró que havia comprat. La pantalla m’esperava per omplir-se d’un passat imaginari.

This entry was posted in Català and tagged , . Bookmark the permalink.

One Response to L’home sense història

  1. Lluis says:

    Chhsssst, volia saber que posava en el sobre…

    Si t’ho llegeixes ràpid, pot ser que no l’entenguis. Millor amb una bona música i amb calma. Felicitats, crec que es força bó.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*

     

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>