Tard

L’apàtica veu enllaunada intentava vestir d’èmfasi l’anunci de la propera estació. Al vagó tothom l’escoltava sense dissimular la indiferència que els produïa. Només el Carles la rebia amb un endormiscat somriure de triomf. En tres anys que duia treballant a l’empresa del seu tiet, seria el primer dia que arribava a l’hora. «Encara em podré fotre un cafè i tot» va pensar.
El vidre de la porta li retornava el seu somriure ullerós quan el comboi es va aturar en sec i un allau de cossos l’hi va arrabassar.

 

La Montserrat va prendre el mòbil que vibrava, en silenci, encara a la tauleta de nit on l’havia oblidat el dia abans. Estava temptada de llençar-lo contra la paret, però li havia costat un munt de punts i vuit trucades a les operadores de la companyia de telèfons aconseguir-lo. Entrava prou llum per entre els forats de la persiana com per deduir que el dia estava entrat en hores. «Quin nom deuen tenir els forats de la persiana?». Estava somiant quelcom interessant i en fer-se aquesta pregunta en va perdre el record sense remei.
—Si? —va fer després de prémer el botonet verd.
—Filla? T’he despertat?
—Sí, mare.
—Em sap greu —va dir la mare amb veu dolça, però ella dubtava que li en sabés. —No treballes avui?
—No-o-o —es va estirar, tan llarga com era, sincronitzada a la perfecció amb la o—. Ahir vaig tenir guàrdia. —Hi va haver un petit silenci durant el qual va aprofitar per alliberar un badall—. Què volies?
—Saps res del teu germà?
—No, per què?
—No ha dormit a casa i em va dir que havia quedat amb tu.
La Montserrat va incorporar-se al llit. El Ferran no estava bé i no podia evitar amoïnar-se.
—Em va trucar un munt de vegades. No el podia agafar, perquè estava ocupada i després me’n vaig distreure. Ara el truco a veure on para.
—No m’agafa el telèfon.
La seva mare es preocupava sempre, fins al punt d’atabalar-lo. Amb ella tenia més complicitat.
—Jo me n’encarrego —va dir. I es van acomiadar.
Va passejar-se despentinada i descalça, en camisa de dormir, fins a la cuina. Mentre preparava cafè va comprovar el mòbil. Tenia vuit trucades perdudes i un missatge del Ferran que deia “Em sento pitjor que mai. Necessito parlar. T’espero al frankfurt per sopar.”
El mòbil va sonar. Era un número desconegut.

 

El Doctor Isaac va desar la bata blanca i es va posar l’americana. Tot i que encara feia força fred, va preferir prescindir de l’abric; al carrer no es sentia còmode amb aquella roba tan allunyada del seu estil informal. Va creuar pel pas zebra i es va dirigir cap al seu cotxe. Sense quasi treure’l de la butxaca, va prémer el botó del comandament que feia xiular l’alarma en desblocar les portes, i una bafarada de satisfacció li va inflar el pit. Havia hagut de treballar dur, sacrificar les rastes i vestir-se d’aquella manera que tantes vegades havia criticat, però ara l’esforç ja donava sucosos fruits. Pagava la pena.
—Mira-te’l, el negre. Quins fums que gasta!
Els va calar tant bon punt els va mirar. Com no s’havia fixat abans en aquells brètols? Eren quatre, amb cara de gallets i ni una gota de decència. El van seguir increpant, amb una ironia tan gruixuda com les seves mirades. Sabia que no hi hauria diàleg amb ells, cap capacitat per al raonament. També sabia que tot plegat no passaria d’un sarau. Quan un pateix, dia sí dia també, cert tipus d’actituds aprèn a distingir les perilloses de les fanfarronades. Però tot i així, va sentir com se li escalfava la sang i va deixar-se portar per la indignació que creixia dins seu amb cada befa. A la fi, les coses van anar pitjor que no es pensava. Es va endur una ratllada al cotxe i deu minuts de demora.
Tres carrers més enllà, va recollir dues persones que l’esperaven mirant el rellotge amb cara de pocs amics.

 

—Em sembla que t’han plantat.
L’Antonio regentava el frankfurt des de feia cinc anys. Era un paio gris, amb massa panxa, massa brutícia a les ungles i massa calb. En Ferran es va sentir malament d’haver-lo imaginat així. El tenia per un bon paio, simpàtic i agradable, i sempre l’havia tractat bé, però aquella nit tot era gris. I la Montserrat passava d’ell. La seva germana. L’única que sempre l’escoltava i sabia donar-li la volta a la truita perquè tot semblés millor del que era.
—Vols menjar res? —va preguntar l’Antonio. Eixugava nerviosament un got que ja havia eixugat de sobres.
El Ferran es va adonar que el frankfurt era a vessar i ell ocupava una taula. Va recollir la motxilla, es va aixecar i va marxar sense veure l’Antonio eixugar el got amb un cert remordiment.
Va caminar pels carrers tota la nit, trucant a la Montserrat fins que se’n va cansar. Va veure i va fumar. Va sentir-se absurdament fora de lloc fins que va clarejar i el cansament el colpejà. A dues passes hi havia una boca de metro. S’hi va encaminar.

 

El Josep Maria ja no sabia què fer. El comboi havia quedat aturat a l’entrada de l’estació. En aquella situació, l’única manera com podria fer baixar els passatgers seria per la via, però ell no volia assumir aquesta decisió, i el cap d’estació tampoc. Va tornar a mirar el seu rellotge, el temps sembla córrer molt ràpid quan ningú es fa càrrec de la responsabilitat. Va fer quatre passes en una direcció i les va desfer i va mirar el rellotge, el cap d’estació el mirava interrogativament. Va prémer els llavis i va arronsar les espatlles.
—Què fem? —va preguntar un dels agents. Era jove i estava entre nerviós i ansiós per passar a l’acció.
—Què duus aquí?
—És de la motxilla que ha deixat al banc —va dir amb veu dubitativa—. Hi ha un mòbil —va afegir fent una altra pausa insegura—. Té vuit trucades fallides… potser podríem trucar.
En Josep Maria va agafar el seu mòbil i va marcar el número que li dictava l’agent.
Per les escales va baixar prest l’altre agent que havia enviat al carrer.
—Ja són aquí, sotsinspector.
En Josep Maria va assentir amb el cap i ho va confirmar amb la mirada al cap d’estació, que ja ho havia sentit. Poc després els va veure baixar les escales. El jutge el coneixia, venia amb el seu secretari i els acompanyava un negre tot estirat, «deu ser el metge forense» va pensar.

This entry was posted in Català and tagged , . Bookmark the permalink.

One Response to Tard

  1. Noah says:

    M agrada molt, pero molt.

    Felicitats

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*

     

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>