Confins

Entra al seu minúscul cubicle sense gens de passió; sense ni encendre la llum. Només per completar una rutina. S’asseu a la seva butaca, al lloc de sempre, i allarga la mà per recollir el visor de records del terra on el va llençar la nit anterior, com tantes vegades. Durant uns instants es queda així, sense fer res. Com si ell també pogués connectar-se i desconnectar-se igual que el visor. Escoltant una veu interior que li reprova la seva deixadesa, que li recorda la necessitat d’alimentar-se. Desestima els consells de la seva consciència, fa anys que ha deixat d’escoltar-la. Per fer-la callar, pensa: «inici… reproduir». I deixa que el reproductor estimuli les imatges latents al seu cervell.

Els seus ulls coberts pel visor miren una realitat inexistent. Una realitat que es va endur el temps, però que retorna amb hipnòtica força cada nit quan s’entafora el casc. Quan deixa que la foscor confongui les seves pupil•les, esvaeixi qualsevol cabòria que pogués interferir la seva ment i, un cop relaxat, permet que la llum penetri la còrnia, convergint a través del cristal•lí i excitant la retina. Llavors, tot aquell passat reapareix esplèndid i tangible. I ell mou el cap embevent-se del paisatge conegut, somriu anticipant l’instant, i retroba la pau que cap psicòtrop ha aconseguit emular.
Torna a ser en aquella platja. El blau del mar i el blau del cel no canviaran mai, ni tampoc els seus amics, tot immortalitzat en aquella escena. Sent les seves veus, les bromes, els jocs; i un somrís automàtic despunta per sota el visor. Estira la mà per agafar una pilota que li tiraven i es sent a si mateix queixar-se, entre riallades, per un llançament dur mentre els seus ulls enfoquen la mà, la seva mà d’un altre temps, amb la pilota interceptada al vol.
Aquell havia estat un dia meravellós. Un dia en el que romandre-hi per sempre. El recorda de cap a peus i no només perquè sempre tria iniciar la reproducció al mateix lloc; en recorda l’olor de la sal, la cremor de la sorra, la brisa eriçant els cabells sobre la pell humida. Recorda el que hauria de venir després; el dinar despreocupat a la guingueta vestits, encara, amb banyadors i samarretes. La tarda endormiscada per virtut del vi del dinar. La posta de sol i els ulls d’ella; la primera mirada que deia sense parlar, que esbossava la felicitat als seus rostres. Recorda aquella nit, asseguts sota la lluna deixant-se dur amb un fil de veu, amb gestos pausats.
Fa el cap enrere exhalant un sospir, «pausa… endavant aleatori… reproduir»

Ella posava per a una fotografia simulant els passos d’una ballarina. Reia, somreia, i els seus llavis irradiaven joia. Se’l mirava amb els seus ulls verds immensos i feia una ganyota que anticipava un comentari enginyós que no reeixiria a verbalitzar; reprimiria el riure a mig fer-lo tapant-se la boca i convulsant les espatlles fins que fos massa fort per evitar-lo, llavors esclataria en una riallada lluent com els seus cabells rossos que tenia la facultat de contagiar-lo, de fer-lo riure abans, fins i tot, de saber de què reien. Ell vol parlar-hi. Oblidar-se del visor, del miratge de les imatges, dels confins de la crua realitat; vol arrencar-se el casc i tornar a ocupar aquell lloc i aquell temps. Li parla i les seves paraules s’acoblen sincronitzades amb les que li va dir aquell dia, revivint els diàlegs altre cop, com tantes nits.
Deixa escapar una llàgrima que ella no pot veure; «pausa… endavant aleatori… reproduir» pensa, i el visor de records el duu al viatge de noces; més rialles, més mirades exultants, més convertir cada pas en un joc innocent. «Ella no és del teu any» deien els seus amics incapaços d’entendre una vulneració tan forassenyada de les condicions reguladores per a l’obtenció de la llicència per tenir fills, incapaços d’adonar-se de l’arbitrarietat i la manca de sentit d’unes normes fetes per combatre la superpoblació a base de coartar-los les llibertats; «no és del teu nivell» deien els pares que veien com prenia cos la vergonya d’haver d’amagar aquella relació al seu cercle d’amistats; «no té la ciutadania…» s’excusaven les autoritats «no tindran drets, ni accés als ajuts oficials» advertien sense ruboritzar-se. Però ella no perdia el somriure, per què l’hauria de perdre ell? «No has estat mai valent» sostenia la mare. «Ara sí» creia ell.

Allarga la mà cercant recolzament malgrat saber que és tot sol a les fosques. Al capdavall no ho ha estat mai de valent. Dormiria millor si pogués allunyar la rancúnia; si el ressentiment no aixequés murs entre ell i els vius, si no l’enfurís la manera com la gent ignora les injustícies que no els afecten. Si no l’ofengués haver estat igual d’insensible abans. Cerca un pretext per no haver de pensar i evitar l’amenaça d’engruixir les barreres. Per estalviar-se haver de reviure els episodis que més costa d’oblidar. «Pausa… endavant aleatori… reproduir» vomita des de l’estómac, acomodant-hi aquell vell nus tan familiar. Desitja no creuar la porta que els separa de la consulta del metge. Aquell dia, ella el mirava amb un rictus desconegut. Els llavis tensos, la mà tremolosa enfredada per la suor com si conegués la resposta. Ell somreia ingenuïtat convençut que l’univers era etern, com si no conegués la pregunta. Tanmateix, la porta s’obre altre cop. Altre cop els rep una figura incapaç de transmetre escalf. Torna a sentir les paraules: «la crua realitat», les excuses: «anirem tan ràpid com puguem, però sense la ciutadania…». Torna a suplicar als pares, que no li tornen les videotrucades.

«Pausa… endavant aleatori… reproduir». Somreia d’una manera apagada i, tot i així, seguia irradiant. Podies descobrir quan li naixia un pensament per la manera com se li obrien els ulls l’instant abans de traduir-lo en paraules. Una pensada infantil, innocent, enjogassada, vívida. Quelcom que feia aturar-se el món, sortir el sol la nit més negra. «No passa res» diu ella aixoplugant-lo, obsequiant-lo amb el coratge que ell hauria de ser capaç de donar-li.
«No passa res… l’univers és etern» pensa ell, sol, a les fosques; «pausa… endavant aleatori… reproduir». Ella dormia. No ha oblidat aquella nit sota la freda llum blanca de l’hospital; el somrís suplicant, les tenebres en la darrera mirada. El lluny que quedava la lluna.
De nou, la veu respirar amb ànsia arraulida al llit. No estaven sols. El pare passeja amb desaprovació per l’estança; «és el millor que ens podem permetre sense cobertura sanitària» desitja, encara, blasmar-li a la cara mentre contempla, en silenci, com camina amunt i avall. La mare anticipa el retorn del fill pròdig; «se la poden fotre pel cul la ciutadania» havia callat ell deixant que s’enganyés. El metge fingia una eficiència equiparable a la que només estava a l’abast dels ciutadans: «la raufíllia primària té una evolució erràtica…» deia. «Hem d’esperar».

«Pausa… endarrere cinc… reproduir».

This entry was posted in Català and tagged , . Bookmark the permalink.

One Response to Confins

  1. Noah says:

    Les lletres t` estimen,Xavi, només així s’aconsegueixen aquests textos. Felicitats i un munt de carinyo.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*

     

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>