Feu que l’àtom sigui un treballador i no un soldat

El Físic Nuclear va prémer el botó que obria el circuit. El reactor iniciava una aturada programada per a tasques rutinàries de revisió i manteniment. Els ulls ensinistrats avaluaven els pilots que s’encenien i apagaven, alternativament, al taulell. El primer cop que un físic va enfrontar-se a aquells botons, tants anys enrere, encara no duia el cognom de nuclear; tot just prenia consciència de la capacitat que la nova disciplina conreada sota la tutela del nouvingut alemany podia desenvolupar.
La ciutat tampoc tenia nom en aquells dies. Era un poblat per als constructors de la planta i els científics que l’haurien de poder fer funcionar. Era la llavor d’un somni lúcid d’un dictador, un pensament racional sortit d’una ment corrupta, una excepció que testimonia que darrere el monstre hi ha d’haver hagut una arrel humana. Dos anys després que la planta es convertís en realitat, a l’emplaçament se li va concedir el seu estatus de ciutat. L’estranger, un alemany que havia investigat per Hitler durant la guerra i havia preferit l’oferta de Stalin a l’americana després de la derrota, va cedir l’honor al seu col•lega soviètic, i aquest va prémer el botó que el diplomava en física nuclear. Havia nascut Obninsk.
Anatoli va triar ser físic nuclear com aquells pioners. Tant per influència del seu pare, com del seu amic estranger. L’alemany també tenia un fill, Rudolf, de la seva mateixa edat, i havien crescut junts malgrat que el monstre mai va arribar a confiar del tot en els estrangers. Havien vençut la segregació dels barris convivint totes les hores de llum del dia. Havien creat lligams d’amics per sobre de veïns o de companys de feina. I els havien mantingut més enllà de tota restricció. Aquella era una metròpoli oberta, culta, pacífica i pacifista. Un oasi. En aquella ciutat de poc més de cent mil habitants, poc menys de la meitat eren científics. Vivien en un petit paradís dins la panxa del monstre; a una distància de Moscou d’un quilòmetre per cada miler d’habitants, com una curiosa broma matemàtica que volgués evidenciar la seva peculiaritat. Les seves botigues oferien aliments que la resta de russos no havia vist en la seva vida. Els seus ciutadans gaudien de més vacances i millors sous que la resta de camarades. Els seus carrers tenien més respecte i atencions que la carretera més preuada de la unió de repúbliques. Al fill petit d’Anatoli, Mikhail, li costava conciliar el son pensant en les mancances que devien patir els pobres nens americans en comparació amb ell.
Allò era abans que Boris Yeltsin dissolgués la Unió Soviètica com si fos un esponjat.
Al fill petit d’Anatoli, ara, li segueix resultant difícil conciliar el son. Les causes ja no són els sentiments nobles d’un infant, sinó les preocupacions trivials d’un adult, sigui rus o americà. Amb les velles sigles, els canvis es van endur, també, les subvencions i privilegis. El mercat es va emportar els diners cap al sector militar. La ciència va seguir viva a la vella Obninsk; latent i obstinada, disposada a seguir fluint com aigua desorientada que cerca el mar obrint-se camí entre les roques a favor de la pendent. Però les roques ofereixen una forta resistència que requereix anys i constància abans no es desgasten. La corrupció es va endur els somnis de molts homes i dones pel camí. El consumisme es va endur els sentiments nobles de molts nens i nenes. La gana es va endur les forces d’uns i altres.
El Físic Nuclear prem el botó que tanca el circuit. Les portes de l’autobús s’obren en un esbufec tan cansat com l’expressió del rostre dels passatgers que en pugen i baixen. Mikhail espera fins que es completa el procés. Després tanca les portes, mira pel retrovisor i posa l’intermitent. De reüll dedica una mirada a la vella central nuclear. Les desgastades franges vermelles i blanques de les seves xemeneies primes i altes el saluden en silenci. Mikhail pensa que un dia d’aquests podria visitar el museu en què l’han reconvertit, potser el proper dia lliure. Però sap que no ho farà.
Quan el trànsit li ho permet, accelera i l’autobús rugeix reincorporant-se a la circulació.

This entry was posted in Català and tagged , . Bookmark the permalink.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*

     

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>