Fes memòria

Si estàs llegint aquesta carta voldrà dir que ha arribat el moment. Probablement no serà l’únic, ni el darrer, però això no té gaire importància perquè cada cop que la llegeixis serà el moment. T’haig de recomanar que et posis còmode. Has de tenir en compte que jo vaig molt per davant teu en informació, que tu encara no tens ni la més remota idea de què és el que et vull explicar, i no voldria que el camí que ens caldrà recórrer per posar-nos al mateix nivell et resultés una tasca extenuant. Et vull ben despert, ben conscient.
Sàpigues que sempre m’has caigut bé, com no podia ser d’una altra manera. Pensa que encara que avui et pugui semblar cruel, hauràs d’admetre que la meva és una crueltat que no t’és gens estranya. Dit això, sàpigues, també, que sempre he trobat que tenies sort i que, en alguns casos, he considerat que aquesta sort era injusta, però convindràs amb mi que, injustícia per injustícia, millor a favor que no pas en contra. Tu has pensat sempre el mateix que jo, per molt que ara se’t pugui dibuixar alguna ganyota indolent a la cara en llegir-ho, però creu-me; tu pensaves exactament així. I sí, tu també et recreaves en un pessic de crueltat.
No interpretis que amb tot això pretenc justificar-me. Aquest no és un acte de venjança, és simplement un divertimento, un darrer truc de màgia pel pur plaer de veure’t fremir en el seient en rebre una descàrrega elèctrica al cul. Tot dissimulant, mirant a dreta i esquerra per si algú ho ha advertit, que el sentit del ridícul sempre l’has tingut d’allò més desenvolupat.
Sé que estàs malalt. No penso tenir-te pena per això. Ja te n’has tinguda tu prou amb la teva hipocondria. T’has autocompadit des que eres un cacauet al ventre de ta mare que, ves per on, també era la meva.
Ho confesso, somric només d’imaginar-me la teva cara ara. Et deuen haver dit que no tens germans o, si et donen gaires explicacions, que va morir de petit en un accident. I tu ho has assumit tal qual. És clar, pobret de tu! No et queda altra que creure el que et diuen des d’aquell dia que vas oblidar que estàs malalt, per fi malalt de debò. Doncs és cert, no t’han enganyat. El teu germà, el nostre germà, va morir de petit. Això és veritat. El que no és tan cert es que fos un accident. T’explico; tu i ell éreu al terrat de ca l’avi. Els pares sempre ens deien que no hi pugéssim, recordes? No, és clar, et van diagnosticar demència. No ho pots recordar. Doncs sí, érem al terrat i ja aleshores tenies certa predisposició a fer malifetes. No et va costar gaire convèncer-lo d’enfilar-se al teulat i, un cop allà, el vas estar importunant fins fer-lo plorar; acusant-lo de cagat, de ser massa obseqüent. Sempre el feies plorar, però aquell dia es va rebel•lar. Qui ho havia de dir, eh? El cagat submís! I se’t va llançar a sobre amb foc als ulls, i us vau barallar, i ell va relliscar… van dir. Però, encara que sempre ho has amagat, tu i jo sabem que ell no va pujar sol al sostre, i que no va lliscar, perquè tu i jo hi érem allà. I quan el metge em va diagnosticar la demència vaig saber que ho oblidaria. I no, no vull lliurar-me d’aquesta càrrega. No vull oblidar-ho. Per això se’m va acudir, se’t va acudir, aquesta darrera jugada, aquesta carta a mi mateix. Un xic cruel, d’acord, però sempre ha estat el meu estil. Digues-me, em sento culpable ara?

This entry was posted in Català and tagged , . Bookmark the permalink.

One Response to Fes memòria

  1. noah says:

    inquietant i elaborada imaginació

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*

     

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>