Nina de porcellana

Els dos cossos jauen separats al llit en un fals descans. Ell voldria que fos plàcid, a les fosques, còmode. Mai no ho ha estat.
Com sempre, fingeix un son profund que ella sembla respectar. Sent els seus moviments suaus quan acomoda el seu coixí i s’incorpora per recolzar-hi l’esquena. Lentament, imagina que per no destorbar-lo. Però, tot plegat, potser només és el que vol imaginar. Podria ser un moviment sec, indiferent, que tot just pretén trobar una postura familiar, preàmbul d’una cigarreta. Un automatisme. «En això ens estem convertit?» pensa, i segueix fingint el seu son profund amb la respiració compassada i els ulls clucs, tot i que podria obrir-los perfectament sense que ella se n’adonés. Ell no els vol obrir. Té por de veure el blanc sutjós de fràgil paper de fumar en què s’ha convertit aquella pell suau i dolça que per a ell sempre serà de porcellana. Esbufega i allunya la dissortada imatge amb aquest gest. Al cap i a la fi, tampoc ell ha tingut gaire cura del seu físic. Per molt que jove, el seu cos és una massa informe arrugada com els llençols després de la còpula, castigat per un munt de substàncies prohibides que creia tenir controlades. No, no té cap dret a retreure-li res, a ella.
—És tard.
Ell continua la seva peculiar ficció, remugant com a resposta als copets al braç.
—Dorm amb mi.
—No puc. És tard —repeteix ella—. Te n’has d’anar.
Ell es dóna, mandrosament, la volta i es repenja contra les seves sines temperades al tacte, festejant-ne els mugrons foscos.
—Au va…
—No —fa ella apartant-lo—, atura’t, vols? —el mira als ulls mentre li parla, fent-lo sentir com un nen petit—. Saps que no pot ser. He de treballar.
Ell abandona definitivament el seu suposat sopor, dreçant-se per seure al llit al seu costat. Talment com un nen petit, manté creuats els braços al pit i estreny els llavis.
—No vull que treballis… —evita dir “en això”.
—Au, no hi tornis —respon—. Ja l’hem tinguda aquesta conversa i tots dos sabem com acabarà. Discutirem una hora i després te n’aniràs. —Torna a mirar-lo als ulls—. No em facis perdre temps, he de treballar.
Ell sap que té raó. La coneix des de l’escola, quan ella era la primera de la classe i ell un galifardeu inconscient. Quan l’ignorava i no podia ni afigurar-se que acabaria mai al llit amb algú com ell. Ara les coses han canviat, però no prou, o potser massa. Ell ja no sap si n’està enamorat i no pot evitar preguntar-se com va acabar així. Si la veiessin els professors que li deien que es fixés en ella si volia fer res de profit a la vida…
Jo no… —comença, però no acaba la frase.
Ella s’aixeca i se’n va cap a la dutxa. Quan en surti ell ja no hi serà, llavors encendrà el mòbil perquè la puguin localitzar els clients.

This entry was posted in Català and tagged , . Bookmark the permalink.

2 Responses to Nina de porcellana

  1. Lluís says:

    Bé Xavi, encara que sembli un tópic, aquesta vegada el final ha estat pràcticament com el pensava. No m’ha sorprés massa, però crec que m’ha agradat el significat que hi llegeixo.

  2. noah says:

    Pues yo si estoy sorprendida, por el final y por tu magia hilvanando palabras.
    Felicitats

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*

     

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>