El Físic Nuclear va prémer el botó que obria el circuit. El reactor iniciava una aturada programada per a tasques rutinàries de revisió i manteniment. Els ulls ensinistrats avaluaven els pilots que s’encenien i apagaven, alternativament, al taulell. El primer … Continue reading
Aquell indesitjable va aparèixer pel camí que baixava del bosquet. Lliscava sobre dues rodes i feia sonar un timbre per provocar-lo. No tornaria a cometre el mateix error
Entra al seu minúscul cubicle sense gens de passió; sense ni encendre la llum. Només per completar una rutina. S’asseu a la seva butaca, al lloc de sempre, i allarga la mà per recollir el visor de records del terra … Continue reading
L’apàtica veu enllaunada intentava vestir d’èmfasi l’anunci de la propera estació. Al vagó tothom l’escoltava sense dissimular la indiferència que els produïa. Només el Carles la rebia amb un endormiscat somriure de triomf. En tres anys que duia treballant a … Continue reading
—Bon dia, noi —diu, com cada dia, aquell bordegàs. I la incongruència del tracte amb la inexistent diferència d’edats és la nota més familiar de la salutació—. Puntual com sempre, eh? L’Enric no fa cas de la proposta de diàleg. … Continue reading
El Daniel va sortir de la dutxa amb la tovallola per la cintura. El telèfon vibrava amb desesperació sobre la tauleta de nit. Va deixar-lo de banda prenent una cigarreta del paquet de tabac i encenent-la prop de la finestra … Continue reading
Passejava indiferent els meus dits per sobre el teclat sense prémer cap tecla com si assagés una melodia, una composició verge que encara necessités ser protegida de l’estúpida anàlisi exigent de la meva oïda amagant-se en els dominis de la … Continue reading
A l’escola fa un dia gris. Trist perquè volia ser plujós i s’ha quedat a mig camí. Els nens, tant com són de cruels a vegades, i semblen comprendre-ho i compadir-se’n perquè juguen amb ell, corrent i rient, com si fos un dia net i clar. El mestre els contempla de la porta estant. Veu en ells l’esperança de temps millors en que ni l’odi no emmascari els raigs del sol, i també se li dibuixa un somriure al rostre.
Continue reading
Els dos cossos jauen separats al llit en un fals descans. Ell voldria que fos plàcid, a les fosques, còmode. Mai no ho ha estat.
Si estàs llegint aquesta carta voldrà dir que ha arribat el moment. Probablement no serà l’únic, ni el darrer, però això no té gaire importància perquè cada cop que la llegeixis serà el moment.
