Ulls de vidre

—Bon dia, noi —diu, com cada dia, aquell bordegàs. I la incongruència del tracte amb la inexistent diferència d’edats és la nota més familiar de la salutació—. Puntual com sempre, eh?
L’Enric no fa cas de la proposta de diàleg. Els seus ulls llueixen unes bosses afamades de llit i la resta del seu cos els secunda lluint restes de son.
El bordegàs està més despert. El seu torn deu començar de matinada. No li enveja gens, ni l’horari, ni la panxa, ni la manera que té de malbaratar un cervell descansat: Cada dia es mira la tarja identificativa com si fos la primera vegada que el veiés abans de permetre-li el pas.
—No li miris les calces a la de la quinzena, que sempre es queixa.
—No li miro —diu l’Enric mentre s’allunya pel passadís—, i això que no para d’ensenyar-les a tothom.
—A mi no me les ensenya! —fa el bordegàs amb un riure absurd, i de seguida el trunca per afegir: —Ho dius de debò?
L’Enric l’ignora i enfila cap al petit magatzem de manteniment de la planta baixa. Des de la porta estant pot veure l’àmplia entrada de l’edifici Deusco. Un monstre brillant de metall i vidre enfosquit de trenta plantes d’alçada que pretenia ser molt més espectacular del que és. La multinacional propietària es va arruïnar abans d’acabar-lo i els successius tenidors no van contagiar-se de l’ambició original, de manera que aquella torre immensa ha acabat esdevenint un contenidor d’acer més preocupat a rendibilitzar el lloguer de les seves entranyes que a desplegar la seva coqueteria. En conjunt resulta una simfonia depriment per incompleta. Mirant el vestíbul malgirbat des del seu racó discret, troba incoherent que mantinguin l’elitista costum de fer-lo entrar per la porta de servei sota l’atent riure absurd del bordegàs. També és incoherent que els facin pujar les trenta plantes carregats amb els estris enlloc de deixar-los tenir un petit magatzem a la planta superior. Al capdavall, bé ha de començar per dalt que és on hi ha la góndola amb la que es despenja per la façana per netejar-ne aquells petulants vidres tintats.
L’Enric es canvia de roba sense espolsar-se la son, es carrega totes les incoherències a l’esquena i omple el carretó amb els productes que li caldran. Signa el full de registre. Revisa dues vegades que no li manqui res per no haver de repetir el viatge en l’ascensor que li remou l’estómac amb la seva acceleració frenètica, i amaga el paquet de tàbac per si de cas es troba amb algun excés de cel de qualsevol dels amics del bordegàs.
Les trenta plantes de viatge les dedica a recordar-se que un dia d’aquests deixarà de fumar.
La de la quinzena és una meuca. Mitjana edat, casada amb un paio farcit de bitllets i farta de no fer res en aquell projecte d’edifici que ha esdevingut un conglomerat inconnex d’oficines i vivendes. Tots els de manteniment han passat per la seva finestra un dia o altre, i molts pel seu llit un dia o altre. Si es queixa d’ell és perquè no li mira les calces ni li ha acceptat mai la invitació. Des que li toca aquell sector de façana que ella té una oportunitat menys d’esbarjo «un cop cada tres mesos» pensa, el temps que triga la góndola a passar dos cops pel mateix lloc, «tampoc n’hi ha per tant».
Prepara la góndola, transvasa el contingut del carretó i encén una cigarreta mentre llegeix el full d’ús. Durant aquell torn li toca precisament la quinzena planta. Dubta si serà casualitat o si la calces li està enviant missatges poc subtils per mitjà del bordegàs, però poc li importa. No és per escopofília que manté aquella ocupació i, per un moment, pensa que potser seria més civilitzat que ho fos; potser li donarien un copet a l’esquena i li dirien «què cabró!» si respongués que es per veure una tia en pilotes que té aquell treball de merda enlloc de quedar-se callat i tirar pilotes fora per no haver d’admetre que és una forma simple de guanyar-se els diners del lloguer amb taciturnitat premeditada.
L’Enric consulta l’hora per saber si ja deuen haver avisat els llogaters de les plantes afectades i pot començar la feina. Un gest innecessari mercès a la seva impuntualitat característica. Llença la burilla i es corda els sistemes de seguretat. Prem el botó i la góndola inicia, amb un cruix malcontent, el descens fins a la planta per on li toca començar avui. Els vidres ja tornen a ser bruts als primers nivells, i ho seran per una bona temporada fins que no els torni a tocar el torn. S’entreté observant el gradient de neteja que es nota a mesura que s’acosta a la planta on va acabar el dia abans.
Després s’entreté escampant productes, fent gargots efímers amb les esponges, i retirant-los amb espàtules i escombretes. S’adona que es concentra de manera inconscient en el vidre i que no mira més enllà, que mai es fixa en el que succeeix a l’interior de les oficines ni de les vivendes, que si no li haguessin parlat de la calces potser ni se n’hauria adonat i es pregunta si això és normal o si seria més civilitzat mirar darrere els vidres quan no els tapen o per entre les escletxes dels que cobreixen. Encén una cigarreta per pensar-hi, però no hi pensa, simplement es recorda que un dia d’aquests deixarà de fumar. I farà esport, i anirà a dormir a una hora decent. No per res, o per tot plegat.
Sense adonar-se’n ha arribat a la quinzena planta. Reconeix el rebedor i la porta que condueix a la sala. Hi ha una penombra serena. Un luxe discordant i rebel que es nega a abandonar l’edifici moribund, igual com ell. I mira de discernir si el motiu pel qual es resisteix a deixar aquella feina simple i avorrida pot ser que allà no hi té res que envejar. El lloc perfecte per no rumiar.
Just en l’instant que enretira els darrers pensaments del vidre amb la regleta, s’obre la porta del pis i entra el marit. Ho fa compassant els moviments, com un gat sense fam que s’enjogassa a sorprendre la captura, amb un posat furtiu, poc amistós. Quan el veu a la finestra sembla sobtat i avergonyit, però no canvia l’estratègia. Enfila cap a la sala sense apressar les seves passes, oblidant la seva presència. L’Enric decideix desplaçar la góndola lateralment per veure què fa la calces, i la veu asseguda al sofà, aliena a la finestra, concentrada en alguna mena d’entreteniment sensual. Al seu davant, el bordegàs fa cara de felicitat i duu els pantalons pels turmells.
No pot evitar un riure absurd.

This entry was posted in Català and tagged , . Bookmark the permalink.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*

     

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>