El Ferrari groc

El primer cop que el vaig veure vaig pensar que només a un rus se li acudiria pintar un Ferrari de groc. Ma non ci credo. El primer error és, sempre, donar les coses per sabudes i en tot el cap de setmana no havia tingut el menor indici de que els russos m’haguessin seguit fins allà. Per força havia de ser italià el giny capaç d’aparcar un cotxe, tan discret com aquell, al costat de Piazza Spagna amb un certificat d’invalidesa fals. Sense aquesta reflexió hauria comés el segon error. Potser un error innocu, malgrat que és difícil saber què resultarà inofensiu i què no. El primer error, ara es fa evident, va ser acceptar la feina d’assassinar aquell paio a Montecompatri. Un individu gris, de vida avorrida, que sortia a córrer cada dia tot sol al voltant del llac Albano i a qui arrabassar-li el futur fou insultant per senzill. Tot plegat massa rebuscat, massa ben pagat, i massa fàcil. Aquestes tres conclusions em van esclatar al cervell pujant les inclinades escales del Campidoglio, tal com si el Marc Aureli de Michellangelo m’estigués advertint d’un perill que m’havia passat per alt. Feia mala espina. Per què jo? Per bo que fos en l’especialitat, per què els italians haurien de contractar un català per una feina tant simple? Vaig baixar cap al fòrum romà sense completar el cercle dels meus pensaments. Al meu voltant, els turistes que m’havien acompanyat tot el dia en la meva passejada per la història esdevenien ombres sospitoses de mirada inescrutable, si bé no parava de repetir-me que només eren turistes embriagant-se d’història i complint amb els seus clixés infantils. Em vaig deturar diverses vegades, com un badoc més, però ja lliure de la càrrega emocional que m’havia envaït fins el moment. Repetint-me que era un bon professional. El millor.
Era aquest el motiu? Per molt que volia creure que sí, sabia que la resposta era negativa. Un bon professional no s’involucra mai amb la mercaderia i jo vaig trencar aquesta norma no escrita el dia que em vaig interposar entre aquell malparit de l’est i la meuca que maltractava. Quina diferència hi havia entre ella i, sense anar més lluny, el desgraciat que acabava de pelar el dia abans al llac? uns pits bonics? uns ulls tristos? No, no eren uns ulls humits com tants d’altres que havia ignorat sense titubejar. Era alguna cosa que em fa dèbil i que hauria de treure’m del cap si no vull acabar convertit en un pelacanyes… quelcom que m’hauria de treure del cap si tornava viu d’Itàlia perquè, al capdavall, potser l’únic motiu pel qual se m’havia triat per aquella feina era fer-me viatjar fins allà. El rus era prou capaç de cobrar-se el deute per mitjà de tercers. Els seus homes em coneixen, em tenen por. Els italians no, i aquell cotxe de color llampant m’havia rondat en més d’una ocasió, com si estudiés els meus moviments. Vaig refer les passes des de l’arc de Constantí fins a la Curia Julia per assegurar-me que ningú no em seguia i, un cop segur, vaig tornar al punt de partida amb un fals somriure de tranquil•litat.
Un individu d’aspecte dur va sorgir del no-res tallant-me el pas. Duia una mà a la butxaca i la fredor de la determinació als ulls. Sense treure’s la cigarreta de la boca va mastegar un ronc «prego, hai da accendere?» Per damunt les seves espatlles vaig tornar a veure aquell Ferrari estrident aparcat, ara en doble fila, al carrer de San Gregorio. El paio insistia «accendere! accendere!» gesticulant amb la mà lliure per fer-se entendre, i el cavallino del seu anell s’aixecava sobre les potes posteriors com si ensumés que el moment havia arribat. «És teu aquell Ferrari groc?» vaig preguntar. El paio es va girar, sorprès, a mirar el cotxe i em va contestar fent ballar la cigarreta «Che cosa e groc?» «Giallo, Brutus, giallo». Els seus ulls impenetrables es van obrir de la sorpresa per, mentre l’ajudava a seure sense treure-li el ganivet de les costelles, anar-se-li tancant per darrer cop. Ni amb l’últim alè li va caure la cigarreta.

This entry was posted in Català and tagged , . Bookmark the permalink.

One Response to El Ferrari groc

  1. Lluis says:

    Jo també somiava amb un Ferrari Groc… Bona historia !!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*

     

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>